allegory cave story
com obrir l'extensió de fitxer jsonPlató hauria absolutament destrossat els videojocs. Sembla una bogeria per a qui hagi conegut i estimat el mitjà, però un dels pensadors i professors més venerats de la història estaria amb orgull al racó de Jack Thompson i Leland Yee avui. El mateix embolcall que hauria salvat a Sòcrates, abocaria amb molt de gust les gavines de Ken Levine, Todd Howard i Shigeru Miyamoto. Veritables corruptors dels joves, els cobraria; filadors de la il·lusió i enemics de tots aquells que buscarien viure la bona vida. La indústria dels jocs és una juganera financera, social i cultural. Ni la propaganda alarmista ni la recessió econòmica han pogut frenar el seu creixement meteòric; el mercat principal del joc continua sent fort, i l’augment de la demanda en els àmbits indie, descarregables, socials i mòbils demostra amb tota claredat que cada cop són més els que volen actuar. Quan les estadístiques de l'ESA ens diuen que el 69 per cent de tots els caps de famílies juguen, com pot ser que la societat en general no hagi adoptat aquest mitjà públicament? Malauradament, la lògica i els valors equivocats d’un filòsof venerat que ja feia temps no poden ser culpables. Al marge de les aventures de Kratos en el deïcidi olímpic, sembla que hi ha molt poca vinculació de l’antiga societat grega amb el consum modern de videojocs actual. Dit això, les nostres societats no són tan diferents com es podria creure. Els grecs tenien una abundància de treballs esclaus, cosa que eliminava fonamentalment la necessitat de treball manual per a aquells afortunats que estiguessin a la classe dominant. Això va alliberar el temps per a la ciutadania que es dedicava a l'exploració filosòfica, al cultiu artístic o al lleure directe. La tecnologia s’ha convertit en el treball esclau de la nostra societat i la classe mitjana cada vegada més reduïda assegura cada cop més que qualsevol persona que hi ha a la part dreta de la línia divisòria hagi de dedicar-se a molt poc que els resulti molest. La comoditat és el nom del joc actual i, per tant, ens queda la qüestió ara com era per als grecs aleshores: en què hauríem de gastar aquest excedent temporal? Com a persona que opta per centrar un percentatge significatiu del seu regalat de temps lliure en els jocs, em rius naturalment a qualsevol que el desprengui. Tot i això, també he descobert que la meva justa indignació és una eina deficient per refutar aquesta càrrega d’hedonisme digital. Així doncs, davant aquesta actitud m’he vist obligat a comprendre la mentalitat que produeix aquesta opinió.
Plató va exposar les seves idees sobre com es percep la realitat i sobre com s’hauria de viure en conseqüència la vida, força eloqüent a l’Al·legoria de la Cova. Per a Plató, la concepció més defectuosa de la realitat era la de les imatges. S’assemblava a les persones que estaven encadenades cap a la part posterior d’una cova, sense capacitat de veure les altres persones al costat o al darrere. Al darrere hi havia un foc gegant i una altra gent caminava endavant i endavant per davant amb diferents objectes. Els objectes i les persones llançarien ombres a la paret de la cova, i els que s’enfronten a la paret aleshores prendrien aquestes ombres a la realitat, sense tenir cap altre marc de referència. Així és com es veuria a Plató el joc; els avatars, els mons rendits i els Gamerscores són com les ombres de la paret de la cova, un simple simulacre de nosaltres mateixos, el món físic i els èxits produïts per la bona vida. Veure una persona sense cap sentit absorbida en un joc, fixar-se fixament en la pantalla, és fàcil veure com equiparava aquestes persones estranyes i modernes atrevides ballant imatges amb les persones atrapades davant les ombres de la cova. La immersió era una cosa que calia evitar per ell. En la seva forma de pensar, el viatge cap a la bona vida s’inicia quan un és capaç de deslliurar-se de les cadenes i donar la volta per veure el món físic real. Al principi, els ulls es veurien dolorits pel foc, sense haver-ho vist mai abans, i aquesta persona podria optar per retirar-se a la relativa comoditat i seguretat de la paret de la cova. Segons la seva visió del món, aquestes serien les persones que opten conscientment per utilitzar jocs per escapar del dolor d’enfrontar-se a la realitat. Probablement no trobaria una petita ironia en el fet que la nostra confiança en la tecnologia i els mitjans digitals han fet que els nostres ulls s’enfilinin literalment. A l'Al·legoria, un cop els ulls d'una persona s'ajusten a la llum del foc, veurien que darrere d'ella hi ha una sortida a la cova per després travessar-la cap al món superior. Quan arribessin a la superfície, el sol els tornaria a encegar fins que s’ajustessin una vegada més. Al final podrien mirar cap amunt des de les ombres del terra i percebre directament els arbres i els núvols i les muntanyes. Això era anàleg a una persona que deixava de percebre només en termes del món físic i comença a operar en el món intel·lectual. Plató s’assemblaria a un jugador que finalment “creix”, deixa de banda els jocs i altres coses infantils a favor de centrar-se en el que és cert, el que és correcte i el que és just, després viu la seva vida en conseqüència. Això vol dir percebre el món primer a través de la ciència, i després a través de la raó pura. Tot el temps que dediqueu a contemplar el món de les imatges, o fins i tot objectes físics, és un punt mort. En aquest marc, l’acte de jugar no és més que una distracció de perseguir l’objectiu final. Tenint això en compte, no és un salt enorme per veure com la seva filosofia es pot apropiar fàcilment per part dels que malmeten els jocs. L’argument del “simulador d’assassinat” passa: Com que els nens són massa ignorants per percebre la veritat del món, quan veuen una imatge en un joc, s’equivoquen com a realitat mateixa. Segons aquesta lògica, quan es fa acceptable matar algú en un món de jocs, també és més probable que es consideri acceptable a la vida real. Aquest argument té la responsabilitat tant dels pares com dels professors de desvincular els nens del sòl de la cova i ajudar-los a forjar aquesta distinció. Durant tot el pensament progressista de Plató, ell era un defensor defensor de la censura de les arts. Els agents eren criminals als seus ulls, simples proveïdors d’imatges, el més baix de les realitats. El teatre i la poesia haurien d’haver estat prohibits com a impediment per arribar a una veritable comprensió del món. Els videojocs entren en aquesta categoria avui en dia per a aquells que comparteixen la seva visió del món, i aquesta taxonomia ens pot aportar una mica de coneixement de per què són molts els que el joc els mira. (Fins i tot per a alguns que participen en l'afició!) Per a aquells que realment han abraçat videojocs durant un llarg període de temps, però, aquesta lògica és insuficient per condemnar la pràctica. Sent intuïtivament en algun nivell que el mitjà els proporciona alguna cosa més que simples imatges. Si realment penséssim que el joc era una persecució buida, no trobaríem que un percentatge creixent de nosaltres ens ha estat atret per això tal com indiquen els fets. Tornem un minut a la cova. Si les persones que caminaven a l’atzar endavant i endavant davant el foc que portaven objectes fossin substituïdes per intèrprets, el resultat seria molt diferent. Col·locant titelles a l'ombra a la paret, podrien enviar missatges molt específics als que s'encadenen a continuació. Mitjançant la narració i la il·lustració, tindrien el poder de donar a la gent que mirava a la paret una visió de la naturalesa del món fora de la cova. Podrien fins i tot inspirar els encadenats a continuació a alliberar-se dels seus vincles i experimentar més d’aquesta veritat per ells mateixos. El dissenyador del joc és el titellaire de les ombres. Si tractem la realitat més efímera de la realitat, poden elevar la nostra percepció al terreny intel·lectual i virtuós. Minecraft ens pot demostrar que tenim el poder de donar forma al món segons les nostres necessitats i necessitats. Demon's Souls ens dóna la comprensió que, amb la perseverança, la prudència i l’anàlisi, es poden superar fins i tot els obstacles sense intercanvi. Engranatges de guerra demostra a través del seu principal mecànic de joc que la veritable naturalesa del coratge és un equilibri entre la covardia de buscar seguretat (cobrir-se) i la insensateix del risc innecessari. Els exemples són legiós, però el principi segueix sent el mateix, tot i que no són res més que imatges i autòmats amb guions, els jocs poden donar-nos una visió de la veritable naturalesa del món. En molts sentits, són superiors a les tradicions de saviesa convencionals, ja que mostren mons no fixos, sinó flexibles, dinàmics i capaços de ser alterats per nosaltres per al bé de tots. Trobo que la meva vida ha estat enriquida immensament a un nivell elevat pels videojocs. Quan en els meus dies més petits pujava a l'escenari per a una obra de teatre, em vaig adonar que tot i que jo no era en realitat el meu personatge, encara tenia el potencial de ser aquesta persona. Aquesta consciència canviava la vida. Això volia dir que pogués ser qui vulgués ser. El món de les imatges es va convertir en una veritable visió de la bona vida. En el meu dia a dia, em vaig tornar més confiat, més compassiu, més tenaç. Crec que per això han continuat essent els RPG com a gènere favorit després de tot aquest temps; els jocs continuen portant-me a un espai semblant com el teatre. Interpretar un paper i desenvolupar un personatge m’obliga a examinar la meva vida i la meva aproximació als problemes de manera constant en evolució. A través d'ells, he desenvolupat una forta tolerància al fracàs, que també em permet ser més resistent i positiu fora dels jocs. No importa quantes vegades la vida em caigui en un pou de punxes sense avisar, estic disposat (i fins i tot emocionat!) A tornar a començar i utilitzar el que he après per sobrepassar el meu jo. Per tant, endavant i digueu-me que llenço el temps. El valor és allà on considerem que és, i no ha de funcionar per a tu en aquest nivell per treballar per a mi d'aquesta manera. Aquesta és la bellesa del nostre hobby escollit. Mentre exploro la veritable naturalesa de l’elecció amb la propera Deus Ex , no dubteu a picar, sempre i sobre, sobre el potencial desaprofitat. Tot és grec per a mi.